El dinero no da la felicidad.

Queridos señores importantes que rodeáis el mundial de motociclismo,

Esto va dirigido a todos vosotros, equipos, representantes, sponsors...

No os escribo esto ni para alagaros ni para felicitaros por vuestro trabajo tan “mágicamente bien” hecho, sino todo lo contrario.

Estoy harta de las injusticias, harta de que pilotos con talento se vayan a su casa de un día para otro, harta de que se sobreponga el dinero al talento, harta de que no se de una puta oportunidad a gente que quiere cumplir un sueño, harta de que digáis que un piloto esta lesionado y que en realidad lo hayas cambiado por otro porque os daba la gana o tal vez, ¿porqué os daba más dinero?...

No estoy escribiendo esto porque me apetece perder unos minutos de mi tiempo, sino todo lo contrario. Quiero que, gracias a estos minutos perdidos, más gente se de cuenta de lo que está pasando en este mundo.

¿Os acordáis de Sergio Gadea? Pues yo si! Yo no olvido a esos pilotos que ya no están en el mundial por culpa del dinero.

¿Os acordáis de la lesión de Ivan Moreno? Pues era todo mentira! No estaba lesionado, simplemente le echaron fuera por gusto.

¿Sabéis quién es Dani Barba? Pues por cumplir su sueño y poder correr el europeo tuvo que pedir dinero por todos los medios, redes sociales, etc. Y gracias a toda la gente que le ayudó pudo correr.

Y, ¿Porqué escribo esto? Porque no quiero que pase lo mismo con Adrián Martín, Marco Colandrea y otros pilotos que están en la misma situación que ellos.

Porque no quiero que el dinero se sobreponga a un deporte tan bonito como es el motociclismo, porque no se puede destrozar los sueños de la gente de un día para otro de estas maneras.

Y ya no puedo más, no aguanto esta situación. Y os voy a decir una cosa más señores “importantes”, equipos y demás, el dinero este, al que tanto amáis, no os dará la felicidad.

Por último pedir disculpas a todos los pilotos que estáis en esta situación y que no os he nombrado. Pero este escrito, aunque no esté vuestro nombre va por todos. Porque os merecéis una oportunidad. Os merecéis cumplir ese sueño que dejasteis a mitad o mejor dicho que os obligaron a dejar.

Laia Balada.

Que puta és la vida.

Somriures, promeses, paraules, mirades, petits gestos que ja no són aquí, al nostre costat, i ens fa mal, ens fa mal mirar al passat i veure que fa uns mesos o teniem aquí i que ara, ara ens hem d'acostumar a viure amb aquest simple record, un record que és clava com un ganivet cada cop que ens ve a la ment. I és que la distància és molt puta, tan puta que pot separar a grans persones del teu costat, inclòs ens pot fer sentir com una merda quan estaves bé, perquè ens venen ells al cap i veus que no hi són, que no estan aquí, al teu costat.

Te'n adones que has d'aprendre a viure lluny, molt lluny de persones a les que necessites prop, molt prop. I passa el temps, els dies, els mesos, i tot segueix igual, la puta distància és la mateixa, els records et segueixen venint  acompanyat d'unes llàgrimes inevitables que et van recorrent el rostre poc a poc. I és que no ho pots evitar, a pesar de tenir persones, també importants, al teu costat els necessites a ells, perquè amb ells has compartit el teu món verdader, els teus hobbies o simplement dies que s'han convertit en inoblidables...

"La meva petita familia"

1,2,3,4... 19, 19 anys al vostre costat, potser algunes de vosaltres me les he anat trobant durant el camí, però a mi em sembla que hem estat tota la vida juntes. No m'hagués imaginat mai, fa uns anys, que a hores d'ara encara us tindria aquí, al meu costat i encara menys que ho esteseu sempre, per al bo i per al dolent.

Intento expressar-me com puc, la veritat és que ara no em surten les paraules, felicitat? Potser sigui aquesta la sensació que tinc dintre meu, felicitat per tenir algú com vosaltres al meu costat. No se que fer, no se com agrair-vos tot el que heu fet per mi fins ara, 19 anys són molts, o encara que siguin dos anys o dos mesos, els moments són intensos i ens mostren als verdaders, als que has de tenir al teu costat, a vosaltres. Gràcies? No sé si aquesta paraula val per tot el que heu fet per mi. Ja os ho dic ara, gràcies no serveix, és queda curta i us dire perquè és queda curta, perquè és una paraula molt petita per a gent tan important i gran per a mi.

Us estimo tal com sou, amb els vostres defectes i manies, amb les vostres virtuts i locures.

Els petits detalls són els que marquen la diferència, els petits moments són els que ens fan grans. Gràcies, gràcies per ser com sou.