La brisa t'acompanya a cada pas onejant al ritme de les onades. L'aigua, fosca quasi bé com la negror, xoca contra els espigons formant un mar d'escuma blanca que arriba ballant fins la sorra de color daurat. Mentres tu sents el ritme de la vida, sents la sal i l'olor del bell mar t'invaiex tot el cos, cada centímetre, cada racó inesperat i, com el big bang, una explosió de sentiments vola mentres tu voles amb la brisa i volant vas vivint, perquè el mar és vida, la vida té la dona el mar.
I mentres voles, trenquen les onades de la vida, els dies passen i canvien i mentres canvien, cambiem. La tormenta s'aproxima i s'allunya, la marea puja i baixa al ritme del vals dels nostres cors, el sol i la lluna lluiten, dia i nit, per iluminar, sense descans, el petit camí que anem llaurant a cada pas que donem, pasos ferms, pasos amb vida i lluita.
Vora el mar avancem i sentim, la brisa ens segueix espentejant i mentrestant va jugant amb els cabells, com un nen petit que juga amb la llana entre els seus dits, seguim avançant pel camí de la vida ferma... Pasos, tot i que de vegades dubitatius, la major part del temps segurs, lluitadors i amb una direcció clara.
El mar xoca contra les nostres cames i va borrant les petjades que deixem a cada pas i sense rastre seguim avançant, com si aquest viatge no l'hagués fet ningú... Però l'has fet tu i pas a pas l'has fet teu, tan teu i tan poc d'ells. Aquest camí et coneix com un ocell coneix el mar del cel, com si de lluny mirés una petita funció, coneix cada caiguda i la força que has fet per tornar-te a aixecar més fort, coneix cada rialla i el que t'ha costat guanyar-la, cada llàgrima que ha recorregut el teu rostre els dies més foscos, cada passa, cada inspiració i expiració... Perquè el camí només és teu, de ningú més, teu...
Però la funció s'acaba, passa el temps, els dies, els anys... I s'acaba, s'apaga... S'apaga com el sol cada nit i la lluna cada dia, s'apaga com les llums al arribar el dia... I als últims instants, recordaràs cada pas donat, cada rialla, cada segon de la teva vida i llavors, només llavors, te'n adonaras si has viscut cada segon amb la intensitat que mereixia... I com només als últims minuts ens en adonarem d'això, i ja serà massa tard, et dic, a tu, que lluitis, que visquis, que et sentís viu. A tu, si a tu, viu, sent, segueix endavant...
