Hi ha persones les quals aprecies molt i no te n’adones del perquè són tan importants per a tu fins que ja no estan. En aquell petit instant veus que l’únic objectiu que tenia era que tu aprenguessis, maduressis i creixessis com a persona, ell volia que et fecis gran, volia que aprenguessis a caminar mirant cap al davant i que al recordar el passat no et fes mal.
Recordes tot el que et va ensenyar només en aquells dos anys viscuts amb ell, et va ensenyar a respectar els amics i la gent gran, et va ajudar a estudiar la taula del 7 que et costava tan i et va donar molts trucs. Desprès de set anys te n’adones que gràcies a ell i els seus trucs tot el que et va ensenyar no ho has oblidat com moltes altres coses.
Sents que per a tu és important, no és una persona més si no que és ell, el que et va demostra la importància de l’amistat i que no era més important la gent que et deixava passar el que feies malament sinó, la gent que et deia el que havies fet malament i et feia rectificar.
Gràcies a ell vas saber el que era admira a una persona adulta, perquè al cap de tants d’anys te n’adones que la primera persona que vas arriba admirar desprès dels pares va ser a ell, per tot el que et va ensenyar. I veus que l’únic que pots arribar a fer és donar-li les gràcies, per haver-te ensenyat a estimar, a aprendre o simplement a valorar el que tens.
