Que puta és la vida.

Somriures, promeses, paraules, mirades, petits gestos que ja no són aquí, al nostre costat, i ens fa mal, ens fa mal mirar al passat i veure que fa uns mesos o teniem aquí i que ara, ara ens hem d'acostumar a viure amb aquest simple record, un record que és clava com un ganivet cada cop que ens ve a la ment. I és que la distància és molt puta, tan puta que pot separar a grans persones del teu costat, inclòs ens pot fer sentir com una merda quan estaves bé, perquè ens venen ells al cap i veus que no hi són, que no estan aquí, al teu costat.

Te'n adones que has d'aprendre a viure lluny, molt lluny de persones a les que necessites prop, molt prop. I passa el temps, els dies, els mesos, i tot segueix igual, la puta distància és la mateixa, els records et segueixen venint  acompanyat d'unes llàgrimes inevitables que et van recorrent el rostre poc a poc. I és que no ho pots evitar, a pesar de tenir persones, també importants, al teu costat els necessites a ells, perquè amb ells has compartit el teu món verdader, els teus hobbies o simplement dies que s'han convertit en inoblidables...