A ell, l’estimo només a ell. I em fa mal cada quilòmetre que ens separa; aquesta distància inevitable que em tortura; aquest telèfon que ja no sona; aquest somriure que dissimula la tristesa de no tenir-lo aquí, al meu costat; aquesta mirada que no el deixa de buscar inclús sabent que no és aquí; aquestes imatges que no se’n van i em recorden cada instant amb ell...
Decideixo sortir al carrer, però em fa més mal, la ment em traiciona i em recorda que allí vam estar junts. En aquell lloc, on vaig sentir per primer cop que no existia ningú més, només ell i jo, on vaig poder sentir que tots dos érem un, on és va parar el temps i ens vam abraçar fort, molt fort. Allí, on el mar besa l’arena i es veu a l’horitzó com el cel abraça l’aigua, dos innocents ens prometíem amor etern, inclús sabent que aquella era l’última nit que estàvem junts.
I el moment que no volíem que arribes ja estava aquí, el sol acabava de sortir, havia arribat aquella hora maleïda després d’aquell estiu, el millor estiu, aquell en el qual vaig saber que era estimar, sentir-me protegida i estimada inclús sabent que allò no era per sempre, tenia un fi, però a pesar de saber que aquest fi estava molt prop ens vam deixar estimar, com dos nens petits que estimen sense tenir por del demà.
Recordo aquella última mirada que brillava intentant no derramar cap llàgrima, una cosa inevitable ja que mentre ell, a cau d’orella, em pronunciava l’últim t’estimo és van derramar, en silenci anaven caient. Sense creuar cap paraula més, ens vam donar l’últim petó, un petó apassionat, intens... I aquell instant abans d’aquell petó quan la seva mirada em va deixar sense respiració, cada cop que ho recordo em fa més mal perquè va ser un adéu per sempre.
Si, ell va marxar, deixant-me allí sola, desprotegida. I vaig veure com desapareixia caminant, com se’n anava per sempre.
Torno a la realitat i ara, que el temps ja ha passat, em sento inútil recordant-ho perquè només són records, records dolorosos... Instants, paraules, petons i sentiments únics, però que fan mal, molt de mal...
Però no es pot parar això que un porta dintre, perquè l’amor apareix sense trucar a la porta, d’imprevist, sense avisar, simplement de cop i volta sents aquesta sensació inevitable que et fa veure llums de colors que mai s’apaguen.


